Oda a Lasa Jagana

Granotes de color vermell
i dues flors que tampoc fan estiu.
L’herba dels prats no em fa de coixí
i no vull somnis transparents per dormir.

Miro el que no vull tocar
i acaricio objectes prohibits.
Res es refreda per un glaçó arrodonit,
“un cafè amb gel, malparit!”.

Tot el que tinc no ho pots comprar,
sóc a un banc amb barrots de fusta.
Faig un mur de bitllets de paper,
“especulador” crides, des de fora,
i jo només dic “buidor”.

L’alcalde surt de La Caixa,
i el gos fa pipí a l’arbre.
Cafè, cigarro i un sol a mig fer.
En Flangan parla de cine
i diu que sí amb el cap.

“Marta, bon dia!”, diu amb alegria,
“bon dia, què tal?!”. Dimarts 5 d’agost,
i ni un lament-estiuenc-recurrent
per fer de les NO vacances un turment.

El pare d’en Lluc fugisser amb una camisa blanca,
i un cotxe amb l’èxit de Juanes a tot volum.
No. És mentida,
però que vulgar la connexió neuronal.

Ingrid Betancourt dorm a París
i jo dormo al meu llit.
A fora un hibiscus
i carbassons que encara no són.

Tinc son, mamón, toca’m un son facilón,
del cabrón que fa botellón
amb una ampolla de ron...

CRITS I AMONT

Puro Teiatro

(Aquest conte és ficció. Qualsevol semblança amb la realitat és puta coincidència...)

Tac – tac – tac. És una bona obra de teatre però la dona del seient 7 fila 19 té la bufeta a punt de rebentar. L’obra acabarà aviat però no pot més. Aguantar-se el pipí pot tenir un petit punt de plaer... Ara no. Ara està en la fase en què només és dolor. Si el seu company li fes una sola carícia (ni que fos al dit petit) es pixaria a sobre. No en té cap dubte. Li costa seguir l’obra. Decideix anar al lavabo. Tac – tac – tac. És al tercer pis del Teatre Municipal d’Olot. Camina per tot el passadís. Ni rastre d’un forat on poder descarregar. Shhh – shhh - shhh. A la platea hi ha qui s’impacienta pel soroll que fan els seus passos. Li sap greu. Va amb sabates de taló. Li costa posar-se de puntetes i més amb aquestes sabates. A més, és un exercici que no fa des que havia de corregir-se els peus plans. De totes maneres,es posa de puntetes. Tac – tac – tac. No és suficient. Els seus passos continuen sense passar desapercebuts. Shhh – shhh – shhh. Es comença a mosquejar. ‘Insolidaris! Gaudiu de l’obra de merda, sortiu i divagueu sobre el significat d’aquest o aquell diàleg. Fins i tot podeu parlar d’algun nom que se cita als anals de la història de la cultura... No us enganyeu, però, sou incultes! Sou incapaços d’entendre que potser el culpable d’aquest tac – tac – tac està passant per una situació molt delicada’. Tac – tac – tac. Shhh – shhh – shhh.

‘La mare que els va parir!!!!!!’. Ja és al segon pis i ni rastre dels lavabos. Continua de puntetes. Sent un lleuger dolor als bessons. Es troba amb una treballadora del teatre. La treballadora no li diu res, però en realitat està buscant el/la culpable d’aquell soroll. Ja l’ha trobat. La dona del seient 7 fila 19 està emprenyada. Entre tanta mala llet i shhh – shhh – shhh, pràcticament s’ha oblidat del pipí. De totes maneres li etziba: “No els podíeu posar més lluny els lavabos!!!” La treballadora no sap què dir. No li retreu el soroll dels seus passos, però la dona continua: “Què vols que hi faci!! Mira, si vaig de puntetes i tot!!!!!”. La treballadora té un bon cor. Igual que la senyora del seient 7 fila 19. Li diu que al primer pis hi ha els lavabos. Tac – tac – tac. Shhh – shhh – shhh.

‘A la merda, home!!!!!!’. Troba els lavabos. Està a punt d’obrir la porta que té el dibuix d’un barret de copa. Però la senyora del seient 7 fila 19 té pudor. En cap moment de la seva vida ha qüestionat la norma no escrita que diu que homes i dones ens segreguem per anar a pixar. Finalment obre la porta que té el dibuix d’una pamela. Tac – tac – tac. Psssssssssssssssssssssss – pssssssssssssssssssss – pssssssssssssssssssss – psss – ps. L’última gota. Té pudor però no pot ni vol reprimir-se un esbufec de plaer. ‘Ooooooh’. El plaer és tan gran que tira l’esquena enrera i respira a fons. Està uns segons interioritzant aquella sensació tan increïble i reconfortant. En aquells moments no en té cap dubte. És la millor. Torna al seu seient. Tac – tac – tac. Si algú fa shhh – shhh - shhh no el sent ni l’importa. Està contenta. S’asseu al seient 7 de la fila 19 del Teatre Municipal d’Olot. Al tercer pis. Fa una carícia suau al dit petit del seu company. Al cap de deu minuts s’acaba la funció. Surten i parlen del sentit d’aquell diàleg del final. Fins i tot ho comparen amb un text de Bertol Brecht. S’avergonyeix una mica d’ella mateixa. Però no hi dóna més importància. El seu company li diu si vol anar a fer un toc. Li diu que no, que prefereix anar a casa. L’incident amb el pipí li ha provocat unes ganes irreprimibles de fer l’amor.

Els dinosaures també es disfressen

Així queda més grunge

Per què no em dius que quan ets animal, ets millor i que et sents beneït per aquest do? Ah, és clar, tens por de parafrasejar una cançó massa coneguda... Has de ser pioner i no un fax. Estúpid! T’amagues rera paraules tan conegudes que t’avorreixen a tu mateix. Ets incapaç de preguntar quan unes llàgrimes se’t posen davant. Ets estúpid... Això sí, diuen que ets perspicaç, irònic i de vegades, fins i tot, t’han dit que ets brillant. Ja en fas prou... Amb això i un bon sou i un cul envejable ja en tens prou. Estúpid!

Per què no em rebentes el cap contra la roca i em menysprees? Ah, és clar, no... T’han dit que has de viure en llibertat i deixar llibertat. I en l’amor crees cadenes sense ni tan sols adonar-te’n. I no ets capaç de viure una amistat. Estúpid! Estúpid? Potser no, potser sóc jo l’estúpida que creu tenir la raó quan et diu estúpid... Però és que ho crec de debò que ets estúpid. I t’ho dic ‘estúpid!’. I em sap greu dir-t’ho... Però no vegis com em quedo de descarregada.