La merda de la muntanya no fa pudor, ai no

M’agraden els títols que no tenen res a veure amb el tema

Volia començar aquest text presentant-vos un mariner que no té por del mar però que s’ofega amb les seves pròpies llàgrimes. Tot seguit hauria demanat disculpes per agafar una referència tan utilitzada ja i, fins a cert punt, tòpica. Finalment, la decisió ha estat deixar mariner, mar i llàgrimes de banda. Per què? Doncs, perquè sí i no pas perquè siguin tòpics. Podem partir de la base que totes, o gairebé totes, les referències que creiem parir estan ja inventades i, si no ens ho sembla, és que som uns ignorants o bé tenim una consideració de nosaltres mateixos per sobre del que deu ser aconsellable.

De totes maneres, que sa que és tenir una alta consideració d’un mateix de tant en tant, i engegar l’avorrida (i sovint falsa) tendència a la humilitat. Que sa caminar pels carrers, somriure a tothom i no veure a ningú. Només veure i sentir la brasa càlida que ens escalfa el cos i la ment i que ens recorda que ens hem saltat algunes normes, la majoria dels convencionalismes i alguns pensaments políticament correctes i que, tot i això, hem sabut triomfar. Sense que ho sàpiguen els que ens veuen somriure. Ja hi ha llums de nadal i alguna paperera destrossada d’un dia o una nit d’excessos. Al barri de Sants hi ha el millor pis del món i algú exclama: “Tinc la sida, i què?!”

I tot això m’empapa i em fa sentir viu. I no ho menyspreo. I em suggereix un munt de coses que potser algun dia escriuré. Però avui només camino pels carrers, i somric a tothom però no veig a ningú. Veig i sento la brasa càlida que m’escalfa el cos i la ment. I estic lluny de retreure’m aquest atac d’egocentrisme. Demà potser tornaré a tenir ganes de presentar-vos el mariner que no té por del mar i que s’ofega amb les seves pròpies llàgrimes. Avui no. Demà serà un altre dia. I per dimecres, encendré dues espelmes. Una per a mi. L’altre tindrà dos caps i regust de yerba mate.

Primer intent de poema dolent

L'estufa encesa i la porta oberta.
Em cremo les cames i no m'escalfo.
Això no és un haikú.
És una entre les infinites contradiccions de la vida.

El cuscús i la confitura

Si algú té un comandament a distància, difícilment s’aixeca per canviar l’emissora de ràdio que sona si no li agrada el contingut. Prem un botó i santes pasqües! Sense comandament, estirat al sofà i amb una manta a sobre, a quarts de nou del vespre, un algú tampoc s’aixeca. Tanca els ulls. Vol prendre’s un descans de quinze minuts i tornar a treballar. Intenta no pensar. Deixa que les paraules sonin i assegura que no les escoltarà i molt menys se les empassarà. Però totes les seguretats, fins i tot les que es paguen, són de plastilina.

És un programa d’autoajuda de Catalunya Ràdio. Un psicòleg proposa un exercici. Estirats i amb els ulls tancats, demana als oients que respirin profundament i visualitzin una persona per la qual sentin desig i atracció. Després proposa que li treguin la pell, tot seguit els músculs fins a veure’l amb vísceres i ossos: “És això el que desitgem?”. El conductor intervé: “Una mica desagradable avui, no?”. “Potser sí”, li respon, “però és molt important que sapiguem controlar els nostres desitjos i obsessions i que no ens deixem portar per elles.”

A l’algú que està estirat al sofà se li han passat les ganes de descansar. S’aixeca i tanca la ràdio. Porta dos dies que no sap controlar-se un petit atac de nervis cada vegada que s’atura a la Plaça Major amb el portàtil obert per connectar-se a Internet i s’adona que el wifi promès falla. S’emprenya. I si algú li diu que el seu problema és que és d’una generació que ho ha tingut TOT, és capaç de fer rodar caps. Estem acostumats a obrir l’aixeta i que surti aigua. Sí. Però si algú confon això amb TOT és directament estúpid. Que les coses funcionin dóna la mateixa pau i serenitat que dóna menjar una taronja a mitges i no engolir-la sencera.

Torna a casa i es va acostant a una dona que porta sabates de taló i camina pel carrer de les Escrivanies. El soroll constant i agut dels seus passos és irritant, però de seguida es calma. Pensa que la dona és qui, irremeiablement, es passa tot el dia escoltant els seus passos. I se’n compadeix. Entra a l’escala i encén el llum a la tercera. A la primera mai ho aconsegueix. El contacte elèctric harmonitza amb la mà només quan s’apreta a una determinada intensitat. Amb el temps ja li prendrà la mida. Arriba just a posar la clau a la porta del pis abans no es tanqui el llum. Se li ha passat la petita pujada de nervis.

Prepara cuscús de la forma com li han assegurat que sempre queda bé, és a dir, amb els grans independents i saltejats. Elegants. Quan es mengen es té la mateixa sensació agradable que un nen petit experimenta amb un PetaZetas. S’ha passat d’aigua i acaba servint una massa amorfa de sèmola de blat. Li tornen a pujar lleugerament els nervis.

No pensa amb l’esquelet ni amb el psicòleg de la ràdio, però decideix que no és bo enrabiar-se per coses tan petites. El matí al mercat, una dependenta ha acomiadat una clienta marroquina amb un ‘gràcies’ en àrab. Potser la dentadura Queta es remou a la seva poltrona, però l’algú ha assaborit aquell petit moment. Càlid. I ha evitat portar-ho al terreny de la racionalitat. No ha volgut buscar-hi contradiccions ni ha volgut pensar amb l’ús social del català. L’endemà al matí a Catalunya Ràdio, un periodista retreu a l’Àlex Rigola que dirigeixi una obra de teatre de cinc hores quan en una entrevista havia dit que fer propostes de més de tres hores era un suïcidi. Rigola contesta amb tranquil·litat, i sense la mala llet de l’interlocutor, que “el món viu en la contradicció”. I l’algú troba a faltar aplaudiments enllaunats de fons.

Pel carrer de les Escrivanies es troba uns turistes que ha conegut a l’Estany, a Can Morgat, i que s’han emocionat quan els ha dit que s’havien creat unes llacunes que també podien visitar. Van amb xiruques, sense talons... Tot i això, els turistes ni l’atreuen ni els desitja però no sap perquè pensa amb el psicòleg de la ràdio i l’esquelet. No vol veure’ls amb ossos. Tampoc vol veure l’esquelet d’aquell altre que el dia després de mercat l’ha mirat sense dir res i amb cara (potser) d’un desig que (potser) podria ser correspost. No vol pas enterrar les obsessions i els desitjos. Tampoc controlar-les. I vol gaudir de les petites coses amb el màxim de naturalitat i sinceritat amb un mateix. Per això es rellegeix aquestes ratlles i s’emprenya. I pensa que una petita cosa que l’hauria fet feliç és evitar les bones paraules i escriure ‘prem un botó i a prendre pel cul l’emissora’ en la segona frase d’aquest text.

Hi ha gol a primera divisió

La vida és el que passa mentre esperem que passi una altra cosa. Aquesta frase lapidària és d’algú que ara mateix no sé i, per tant, no en concretaré el nom. Aquest tipus d’afirmacions reconforten en determinades ocasions, en d’altres fan ràbia, sovint són mentida i sempre (o gairebé) ens injecten una dosi de conformisme suficient com perquè no acabem suïcidant-nos cada dia abans d’anar a dormir... I, fins i tot, ni tan sols tinguem aquest pensament tan cristianament incorrecte.

Hi ha moments en què la vida és el que passa. I cada dia un s’aixeca amb l’únic objectiu de viure, respirar, menjar, cagar i dormir... I si pot ser amb sexe millor. Si pot ser amb amor, també. Hi ha moments en què la vida és el que es viu. En què un no es planteja objectius a llarg termini, sinó que simplement vol empassar-se el paisatge que veu, vol solidificar cada conversa que comparteix, vol beure fins a rebentar quan en té ganes i vol dormir quan la companyia no el convenç o quan vol abraçar-se al coixí per sentir-se sol. Hi ha moments en què la vida és el que passa. I en què el que passa s’assaboreix amb els cinc sentits o amb els que hi hagi. Hi ha moments amb què es cuini a foc lent (o no), s’escull a consciència l’ou que es fregirà i la pinya i el plàtan que haurà de compartir bol amb l’avena.

Hi ha moments en què la vida és el que passa mentre ets conscient que passa. Hi ha moments en què a la vida hi passa exactament el que vols que passi. I hi ha moments en què t’adones que les frases lapidàries que no saps de qui són t’importen ben poc. Hi ha moments en què no necessites carregar contra les frases lapidàries. No és perquè el moment sigui de color de rosa. Sinó perquè el moment és el que has escollit. I l’has encertat. Quan et cagues amb les frases lapidàries que no saps de qui són i que són de l’estil ‘la vida és el que passa mentre esperem que passi una altra cosa’ és, perquè, precisament, en aquest moment de la teva vida, vius esperant que passi una altra cosa.