Quina putada de regal

És 25 de desembre i fa un sol preciós. M’he posat guants però no els necessito. No me’ls he pas tret. Hi ha tantes coses que em carrego a l’esquena i que no necessito. Però les carrego. Ja me les trauré a poc a poc. Però sóc una dona i no pas una màquina, ni tampoc sóc Déu, ni tampoc el fill de Déu. Fum, fum, fum. Hi ha el sobrepès, però també els buits. Res de yings i yangs. Res d’equilibris. L’excés i les mancances. Una muntanya russa i no poder dir-te que et trobo a faltar.

La vida és un regal i són etapes. Les seguretats són falses però buscar-les és comprensible. I prou. Les seguretats, i els regals de Nadal i la roba que s’ha de portar i els àpats que s’han de tenir. I tot això es dibuixa borrós dins la ment. I un se sent lluny dels qui sempre ha sentit més a prop. S’hi sent? Hi és? Potser és que només em falta poder dir-te que et trobo a faltar perquè torni l’ordre. Ara el caos i un pastís de formatge a la cuina. És 25 de desembre. M’esperen.

El plaer de les etapes. El dinar d’avui és una etapa. Si hi ha ratafia després dels torrons i el pastís de formatge i les boletes de coco, hauré arribat a la meta airosa, contenta i amb un plaer sumat. La vida és un regal, però no són els regals de Nadal. La vida ha de ser un plaer. I hauríem de saber destriar els que són els nostres plaers dels que són desitjos externs. El camí difícil.

Avui és Nadal i fa un sol preciós. I jo només voldria dir-te que et trobo a faltar. No et trobo a faltar perquè sigui Nadal, sinó que el dia 27 també et trobaré a faltar. El que passa és que és avui que escric i és Nadal, i no puc deixar de dir-te que et trobo a faltar. A qui trobo a faltar? Potser a tu que estàs llegint. No et conec i enyoro el que em perdo amb tu i em perdré tota la vida amb tu. A qui trobo a faltar? Segurament a tu, però avui no puc dir-t’ho... Potser el dia 27. Quina putada!

Un pal és un pal

Un noi que ha passat per la plaça del Teatre s’ha tirat un pet. Si a la plaça hi veieu una bicicleta sense seient és perquè he decidit treure’l. Fa dues setmanes me’l van robar i he decidit que aquesta nit dormirà al meu costat. Potser seria un bon moment perquè els déus fabriquessin una paràbola moralista contra la propietat privada i fessin passar un tot terreny sobre la bicicleta: “De què et serveix voler posseir, si un 4x4 de la Banyolesbenestanbequeshiviu t’ho pot aixafar tot en un tres i no res”. Sí senyor, molt més prosaic que la multiplicació dels pans i els peixos.

De totes maneres avui no és un bon moment per parlar de déus. El d’avui vol ser un text sense metàfores ni comparacions ni dobles sentits. Aquest blog s’ha convertit en un espai en què tothom hi deixa les seves opinions, reflexions, cabòries, depressions, tristeses i alegries d’una forma tan críptica que no acaba de saciar la set i ànsies de xafarderia dels que l’aneu consultant. Per això, avui volem escriure un text realista que parli de coses concretes. L’últim paràgraf del llibre que estic llegint diu: “Oye, olvídate de ese mulato muertodehambre. El que nace pa’ centavo nunca llega a peseta”. Hugo Chávez ha perdut el referèndum sobre els seus canvis proposats a la Constitució. Valorar si la victòria de l’oposició és pírrica o no és un objectiu que s’escapa al text d’avui. A Banyoles es prepara una xocolatada i una encesa oficial de les llums de Nadal. Tampoc valorarem la idoneïtat d’aquesta activitat. Només apuntar que els cartells que anuncien l’acte serveixen per constatar que Xocolates Torras porta molts anys sense canviar el logotip.

Hi ha una gossa que avui celebra que li trauran la campana que l’ha acompanyat l’última setmana per evitar que es tragués els punts que li van cosir quan va avortar. Dilluns i dimarts fan Ventdelplà. I sí, m’ho miro. Algun inconvenient? Dijous és festiu però divendres no. Alguns faran pont. Jo no. El CD que estava escoltant s’ha acabat. He deixat d’escriure quan ha passat. M’agrada el silenci, però hi ha dies en què vas a cent i el buit molesta. No sempre vaig a cent. No ho vull per a la majoria de dies. I puc aconseguir-ho.

He decidit que demà lligaré la bicicleta a través del seient per no haver-lo de treure. Potser demà no sentiré ningú que es tiri un pet en públic. I abans d’anar a dormir m’empassaré unes pàgines més de llibre... Déu ni do el reguitzell de coses concretes que he escrit, no? Aquest no volia ser un blog evangèlic i bíblic, però ja veieu com ‘Déu’ forma part de les nostres expressions més quotidianes. Escriure en primera persona em fa ràbia. Potser a vosaltres també us fa ràbia llegir-ho així. He escrit moltes coses concretes però no estic segura d’haver saciat les vostres ànsies de xafarderies. Quan parlem diem coses, però deixem de dir-ne la majoria. I no vull dir res més. El que vull dir és només el que he escrit. Hem dit que avui toca deixar de banda els missatges críptics... Que potser ho són tots. Ai, perdoneu, se m’ha escapat. Sóc conscient de les meves limitacions. Per això per dir el que vull dir, agafaré les paraules del poeta Blai Bonet:


“De dos pals, un posat vertical i l’altre de través,
jo en diré sempre un pal dret i un pal de través,
perquè dos pals són just dos pals,
i perquè el meu dia és el dia d’avui [...]
A mi, no em fareu ratllar el llenguatge figurat,
perquè el meu dia és el dia d’avui.”


Ah, i no patiu que si en teniu una necessitat irreprimible no censurarem els comentaris metafòrics... Si la necessitat és reprimible tampoc!