Quina putada de regal

És 25 de desembre i fa un sol preciós. M’he posat guants però no els necessito. No me’ls he pas tret. Hi ha tantes coses que em carrego a l’esquena i que no necessito. Però les carrego. Ja me les trauré a poc a poc. Però sóc una dona i no pas una màquina, ni tampoc sóc Déu, ni tampoc el fill de Déu. Fum, fum, fum. Hi ha el sobrepès, però també els buits. Res de yings i yangs. Res d’equilibris. L’excés i les mancances. Una muntanya russa i no poder dir-te que et trobo a faltar.

La vida és un regal i són etapes. Les seguretats són falses però buscar-les és comprensible. I prou. Les seguretats, i els regals de Nadal i la roba que s’ha de portar i els àpats que s’han de tenir. I tot això es dibuixa borrós dins la ment. I un se sent lluny dels qui sempre ha sentit més a prop. S’hi sent? Hi és? Potser és que només em falta poder dir-te que et trobo a faltar perquè torni l’ordre. Ara el caos i un pastís de formatge a la cuina. És 25 de desembre. M’esperen.

El plaer de les etapes. El dinar d’avui és una etapa. Si hi ha ratafia després dels torrons i el pastís de formatge i les boletes de coco, hauré arribat a la meta airosa, contenta i amb un plaer sumat. La vida és un regal, però no són els regals de Nadal. La vida ha de ser un plaer. I hauríem de saber destriar els que són els nostres plaers dels que són desitjos externs. El camí difícil.

Avui és Nadal i fa un sol preciós. I jo només voldria dir-te que et trobo a faltar. No et trobo a faltar perquè sigui Nadal, sinó que el dia 27 també et trobaré a faltar. El que passa és que és avui que escric i és Nadal, i no puc deixar de dir-te que et trobo a faltar. A qui trobo a faltar? Potser a tu que estàs llegint. No et conec i enyoro el que em perdo amb tu i em perdré tota la vida amb tu. A qui trobo a faltar? Segurament a tu, però avui no puc dir-t’ho... Potser el dia 27. Quina putada!

Un pal és un pal

Un noi que ha passat per la plaça del Teatre s’ha tirat un pet. Si a la plaça hi veieu una bicicleta sense seient és perquè he decidit treure’l. Fa dues setmanes me’l van robar i he decidit que aquesta nit dormirà al meu costat. Potser seria un bon moment perquè els déus fabriquessin una paràbola moralista contra la propietat privada i fessin passar un tot terreny sobre la bicicleta: “De què et serveix voler posseir, si un 4x4 de la Banyolesbenestanbequeshiviu t’ho pot aixafar tot en un tres i no res”. Sí senyor, molt més prosaic que la multiplicació dels pans i els peixos.

De totes maneres avui no és un bon moment per parlar de déus. El d’avui vol ser un text sense metàfores ni comparacions ni dobles sentits. Aquest blog s’ha convertit en un espai en què tothom hi deixa les seves opinions, reflexions, cabòries, depressions, tristeses i alegries d’una forma tan críptica que no acaba de saciar la set i ànsies de xafarderia dels que l’aneu consultant. Per això, avui volem escriure un text realista que parli de coses concretes. L’últim paràgraf del llibre que estic llegint diu: “Oye, olvídate de ese mulato muertodehambre. El que nace pa’ centavo nunca llega a peseta”. Hugo Chávez ha perdut el referèndum sobre els seus canvis proposats a la Constitució. Valorar si la victòria de l’oposició és pírrica o no és un objectiu que s’escapa al text d’avui. A Banyoles es prepara una xocolatada i una encesa oficial de les llums de Nadal. Tampoc valorarem la idoneïtat d’aquesta activitat. Només apuntar que els cartells que anuncien l’acte serveixen per constatar que Xocolates Torras porta molts anys sense canviar el logotip.

Hi ha una gossa que avui celebra que li trauran la campana que l’ha acompanyat l’última setmana per evitar que es tragués els punts que li van cosir quan va avortar. Dilluns i dimarts fan Ventdelplà. I sí, m’ho miro. Algun inconvenient? Dijous és festiu però divendres no. Alguns faran pont. Jo no. El CD que estava escoltant s’ha acabat. He deixat d’escriure quan ha passat. M’agrada el silenci, però hi ha dies en què vas a cent i el buit molesta. No sempre vaig a cent. No ho vull per a la majoria de dies. I puc aconseguir-ho.

He decidit que demà lligaré la bicicleta a través del seient per no haver-lo de treure. Potser demà no sentiré ningú que es tiri un pet en públic. I abans d’anar a dormir m’empassaré unes pàgines més de llibre... Déu ni do el reguitzell de coses concretes que he escrit, no? Aquest no volia ser un blog evangèlic i bíblic, però ja veieu com ‘Déu’ forma part de les nostres expressions més quotidianes. Escriure en primera persona em fa ràbia. Potser a vosaltres també us fa ràbia llegir-ho així. He escrit moltes coses concretes però no estic segura d’haver saciat les vostres ànsies de xafarderies. Quan parlem diem coses, però deixem de dir-ne la majoria. I no vull dir res més. El que vull dir és només el que he escrit. Hem dit que avui toca deixar de banda els missatges críptics... Que potser ho són tots. Ai, perdoneu, se m’ha escapat. Sóc conscient de les meves limitacions. Per això per dir el que vull dir, agafaré les paraules del poeta Blai Bonet:


“De dos pals, un posat vertical i l’altre de través,
jo en diré sempre un pal dret i un pal de través,
perquè dos pals són just dos pals,
i perquè el meu dia és el dia d’avui [...]
A mi, no em fareu ratllar el llenguatge figurat,
perquè el meu dia és el dia d’avui.”


Ah, i no patiu que si en teniu una necessitat irreprimible no censurarem els comentaris metafòrics... Si la necessitat és reprimible tampoc!

La merda de la muntanya no fa pudor, ai no

M’agraden els títols que no tenen res a veure amb el tema

Volia començar aquest text presentant-vos un mariner que no té por del mar però que s’ofega amb les seves pròpies llàgrimes. Tot seguit hauria demanat disculpes per agafar una referència tan utilitzada ja i, fins a cert punt, tòpica. Finalment, la decisió ha estat deixar mariner, mar i llàgrimes de banda. Per què? Doncs, perquè sí i no pas perquè siguin tòpics. Podem partir de la base que totes, o gairebé totes, les referències que creiem parir estan ja inventades i, si no ens ho sembla, és que som uns ignorants o bé tenim una consideració de nosaltres mateixos per sobre del que deu ser aconsellable.

De totes maneres, que sa que és tenir una alta consideració d’un mateix de tant en tant, i engegar l’avorrida (i sovint falsa) tendència a la humilitat. Que sa caminar pels carrers, somriure a tothom i no veure a ningú. Només veure i sentir la brasa càlida que ens escalfa el cos i la ment i que ens recorda que ens hem saltat algunes normes, la majoria dels convencionalismes i alguns pensaments políticament correctes i que, tot i això, hem sabut triomfar. Sense que ho sàpiguen els que ens veuen somriure. Ja hi ha llums de nadal i alguna paperera destrossada d’un dia o una nit d’excessos. Al barri de Sants hi ha el millor pis del món i algú exclama: “Tinc la sida, i què?!”

I tot això m’empapa i em fa sentir viu. I no ho menyspreo. I em suggereix un munt de coses que potser algun dia escriuré. Però avui només camino pels carrers, i somric a tothom però no veig a ningú. Veig i sento la brasa càlida que m’escalfa el cos i la ment. I estic lluny de retreure’m aquest atac d’egocentrisme. Demà potser tornaré a tenir ganes de presentar-vos el mariner que no té por del mar i que s’ofega amb les seves pròpies llàgrimes. Avui no. Demà serà un altre dia. I per dimecres, encendré dues espelmes. Una per a mi. L’altre tindrà dos caps i regust de yerba mate.

Primer intent de poema dolent

L'estufa encesa i la porta oberta.
Em cremo les cames i no m'escalfo.
Això no és un haikú.
És una entre les infinites contradiccions de la vida.

El cuscús i la confitura

Si algú té un comandament a distància, difícilment s’aixeca per canviar l’emissora de ràdio que sona si no li agrada el contingut. Prem un botó i santes pasqües! Sense comandament, estirat al sofà i amb una manta a sobre, a quarts de nou del vespre, un algú tampoc s’aixeca. Tanca els ulls. Vol prendre’s un descans de quinze minuts i tornar a treballar. Intenta no pensar. Deixa que les paraules sonin i assegura que no les escoltarà i molt menys se les empassarà. Però totes les seguretats, fins i tot les que es paguen, són de plastilina.

És un programa d’autoajuda de Catalunya Ràdio. Un psicòleg proposa un exercici. Estirats i amb els ulls tancats, demana als oients que respirin profundament i visualitzin una persona per la qual sentin desig i atracció. Després proposa que li treguin la pell, tot seguit els músculs fins a veure’l amb vísceres i ossos: “És això el que desitgem?”. El conductor intervé: “Una mica desagradable avui, no?”. “Potser sí”, li respon, “però és molt important que sapiguem controlar els nostres desitjos i obsessions i que no ens deixem portar per elles.”

A l’algú que està estirat al sofà se li han passat les ganes de descansar. S’aixeca i tanca la ràdio. Porta dos dies que no sap controlar-se un petit atac de nervis cada vegada que s’atura a la Plaça Major amb el portàtil obert per connectar-se a Internet i s’adona que el wifi promès falla. S’emprenya. I si algú li diu que el seu problema és que és d’una generació que ho ha tingut TOT, és capaç de fer rodar caps. Estem acostumats a obrir l’aixeta i que surti aigua. Sí. Però si algú confon això amb TOT és directament estúpid. Que les coses funcionin dóna la mateixa pau i serenitat que dóna menjar una taronja a mitges i no engolir-la sencera.

Torna a casa i es va acostant a una dona que porta sabates de taló i camina pel carrer de les Escrivanies. El soroll constant i agut dels seus passos és irritant, però de seguida es calma. Pensa que la dona és qui, irremeiablement, es passa tot el dia escoltant els seus passos. I se’n compadeix. Entra a l’escala i encén el llum a la tercera. A la primera mai ho aconsegueix. El contacte elèctric harmonitza amb la mà només quan s’apreta a una determinada intensitat. Amb el temps ja li prendrà la mida. Arriba just a posar la clau a la porta del pis abans no es tanqui el llum. Se li ha passat la petita pujada de nervis.

Prepara cuscús de la forma com li han assegurat que sempre queda bé, és a dir, amb els grans independents i saltejats. Elegants. Quan es mengen es té la mateixa sensació agradable que un nen petit experimenta amb un PetaZetas. S’ha passat d’aigua i acaba servint una massa amorfa de sèmola de blat. Li tornen a pujar lleugerament els nervis.

No pensa amb l’esquelet ni amb el psicòleg de la ràdio, però decideix que no és bo enrabiar-se per coses tan petites. El matí al mercat, una dependenta ha acomiadat una clienta marroquina amb un ‘gràcies’ en àrab. Potser la dentadura Queta es remou a la seva poltrona, però l’algú ha assaborit aquell petit moment. Càlid. I ha evitat portar-ho al terreny de la racionalitat. No ha volgut buscar-hi contradiccions ni ha volgut pensar amb l’ús social del català. L’endemà al matí a Catalunya Ràdio, un periodista retreu a l’Àlex Rigola que dirigeixi una obra de teatre de cinc hores quan en una entrevista havia dit que fer propostes de més de tres hores era un suïcidi. Rigola contesta amb tranquil·litat, i sense la mala llet de l’interlocutor, que “el món viu en la contradicció”. I l’algú troba a faltar aplaudiments enllaunats de fons.

Pel carrer de les Escrivanies es troba uns turistes que ha conegut a l’Estany, a Can Morgat, i que s’han emocionat quan els ha dit que s’havien creat unes llacunes que també podien visitar. Van amb xiruques, sense talons... Tot i això, els turistes ni l’atreuen ni els desitja però no sap perquè pensa amb el psicòleg de la ràdio i l’esquelet. No vol veure’ls amb ossos. Tampoc vol veure l’esquelet d’aquell altre que el dia després de mercat l’ha mirat sense dir res i amb cara (potser) d’un desig que (potser) podria ser correspost. No vol pas enterrar les obsessions i els desitjos. Tampoc controlar-les. I vol gaudir de les petites coses amb el màxim de naturalitat i sinceritat amb un mateix. Per això es rellegeix aquestes ratlles i s’emprenya. I pensa que una petita cosa que l’hauria fet feliç és evitar les bones paraules i escriure ‘prem un botó i a prendre pel cul l’emissora’ en la segona frase d’aquest text.

Hi ha gol a primera divisió

La vida és el que passa mentre esperem que passi una altra cosa. Aquesta frase lapidària és d’algú que ara mateix no sé i, per tant, no en concretaré el nom. Aquest tipus d’afirmacions reconforten en determinades ocasions, en d’altres fan ràbia, sovint són mentida i sempre (o gairebé) ens injecten una dosi de conformisme suficient com perquè no acabem suïcidant-nos cada dia abans d’anar a dormir... I, fins i tot, ni tan sols tinguem aquest pensament tan cristianament incorrecte.

Hi ha moments en què la vida és el que passa. I cada dia un s’aixeca amb l’únic objectiu de viure, respirar, menjar, cagar i dormir... I si pot ser amb sexe millor. Si pot ser amb amor, també. Hi ha moments en què la vida és el que es viu. En què un no es planteja objectius a llarg termini, sinó que simplement vol empassar-se el paisatge que veu, vol solidificar cada conversa que comparteix, vol beure fins a rebentar quan en té ganes i vol dormir quan la companyia no el convenç o quan vol abraçar-se al coixí per sentir-se sol. Hi ha moments en què la vida és el que passa. I en què el que passa s’assaboreix amb els cinc sentits o amb els que hi hagi. Hi ha moments amb què es cuini a foc lent (o no), s’escull a consciència l’ou que es fregirà i la pinya i el plàtan que haurà de compartir bol amb l’avena.

Hi ha moments en què la vida és el que passa mentre ets conscient que passa. Hi ha moments en què a la vida hi passa exactament el que vols que passi. I hi ha moments en què t’adones que les frases lapidàries que no saps de qui són t’importen ben poc. Hi ha moments en què no necessites carregar contra les frases lapidàries. No és perquè el moment sigui de color de rosa. Sinó perquè el moment és el que has escollit. I l’has encertat. Quan et cagues amb les frases lapidàries que no saps de qui són i que són de l’estil ‘la vida és el que passa mentre esperem que passi una altra cosa’ és, perquè, precisament, en aquest moment de la teva vida, vius esperant que passi una altra cosa.