Volia començar aquest text presentant-vos un mariner que no té por del mar però que s’ofega amb les seves pròpies llàgrimes. Tot seguit hauria demanat disculpes per agafar una referència tan utilitzada ja i, fins a cert punt, tòpica. Finalment, la decisió ha estat deixar mariner, mar i llàgrimes de banda. Per què? Doncs, perquè sí i no pas perquè siguin tòpics. Podem partir de la base que totes, o gairebé totes, les referències que creiem parir estan ja inventades i, si no ens ho sembla, és que som uns ignorants o bé tenim una consideració de nosaltres mateixos per sobre del que deu ser aconsellable.
De totes maneres, que sa que és tenir una alta consideració d’un mateix de tant en tant, i engegar l’avorrida (i sovint falsa) tendència a la humilitat. Que sa caminar pels carrers, somriure a tothom i no veure a ningú. Només veure i sentir la brasa càlida que ens escalfa el cos i la ment i que ens recorda que ens hem saltat algunes normes, la majoria dels convencionalismes i alguns pensaments políticament correctes i que, tot i això, hem sabut triomfar. Sense que ho sàpiguen els que ens veuen somriure. Ja hi ha llums de nadal i alguna paperera destrossada d’un dia o una nit d’excessos. Al barri de Sants hi ha el millor pis del món i algú exclama: “Tinc la sida, i què?!”
I tot això m’empapa i em fa sentir viu. I no ho menyspreo. I em suggereix un munt de coses que potser algun dia escriuré. Però avui només camino pels carrers, i somric a tothom però no veig a ningú. Veig i sento la brasa càlida que m’escalfa el cos i la ment. I estic lluny de retreure’m aquest atac d’egocentrisme. Demà potser tornaré a tenir ganes de presentar-vos el mariner que no té por del mar i que s’ofega amb les seves pròpies llàgrimes. Avui no. Demà serà un altre dia. I per dimecres, encendré dues espelmes. Una per a mi. L’altre tindrà dos caps i regust de yerba mate.
2 comentaris:
Sigui qui sigui el mariner segurament es deu sentir afortunat de rebre una descripció poètica tan fotuda i tan preciosa alhora!!! jo li tatuaria unes orenetes de mariner,perquè no s'oblidés d'aquesta descripció i li donaria un paquet de kleenex jejjejej..."siempre que llovió paró".jo m'uneixo a fer cremar espelmes el dimecres,de fet ja cremen. un petonàs
Un dia vaig dir a algú de vosaltres: "que guai és estar content". I va riure. Però és veritat o no? Que guai és estar content!! (i somriure pel carrer). El cous-cus, poc a poc, comença a tenir ingredients!
Publica un comentari a l'entrada