Quina putada de regal

És 25 de desembre i fa un sol preciós. M’he posat guants però no els necessito. No me’ls he pas tret. Hi ha tantes coses que em carrego a l’esquena i que no necessito. Però les carrego. Ja me les trauré a poc a poc. Però sóc una dona i no pas una màquina, ni tampoc sóc Déu, ni tampoc el fill de Déu. Fum, fum, fum. Hi ha el sobrepès, però també els buits. Res de yings i yangs. Res d’equilibris. L’excés i les mancances. Una muntanya russa i no poder dir-te que et trobo a faltar.

La vida és un regal i són etapes. Les seguretats són falses però buscar-les és comprensible. I prou. Les seguretats, i els regals de Nadal i la roba que s’ha de portar i els àpats que s’han de tenir. I tot això es dibuixa borrós dins la ment. I un se sent lluny dels qui sempre ha sentit més a prop. S’hi sent? Hi és? Potser és que només em falta poder dir-te que et trobo a faltar perquè torni l’ordre. Ara el caos i un pastís de formatge a la cuina. És 25 de desembre. M’esperen.

El plaer de les etapes. El dinar d’avui és una etapa. Si hi ha ratafia després dels torrons i el pastís de formatge i les boletes de coco, hauré arribat a la meta airosa, contenta i amb un plaer sumat. La vida és un regal, però no són els regals de Nadal. La vida ha de ser un plaer. I hauríem de saber destriar els que són els nostres plaers dels que són desitjos externs. El camí difícil.

Avui és Nadal i fa un sol preciós. I jo només voldria dir-te que et trobo a faltar. No et trobo a faltar perquè sigui Nadal, sinó que el dia 27 també et trobaré a faltar. El que passa és que és avui que escric i és Nadal, i no puc deixar de dir-te que et trobo a faltar. A qui trobo a faltar? Potser a tu que estàs llegint. No et conec i enyoro el que em perdo amb tu i em perdré tota la vida amb tu. A qui trobo a faltar? Segurament a tu, però avui no puc dir-t’ho... Potser el dia 27. Quina putada!