El cuscús i la confitura

Si algú té un comandament a distància, difícilment s’aixeca per canviar l’emissora de ràdio que sona si no li agrada el contingut. Prem un botó i santes pasqües! Sense comandament, estirat al sofà i amb una manta a sobre, a quarts de nou del vespre, un algú tampoc s’aixeca. Tanca els ulls. Vol prendre’s un descans de quinze minuts i tornar a treballar. Intenta no pensar. Deixa que les paraules sonin i assegura que no les escoltarà i molt menys se les empassarà. Però totes les seguretats, fins i tot les que es paguen, són de plastilina.

És un programa d’autoajuda de Catalunya Ràdio. Un psicòleg proposa un exercici. Estirats i amb els ulls tancats, demana als oients que respirin profundament i visualitzin una persona per la qual sentin desig i atracció. Després proposa que li treguin la pell, tot seguit els músculs fins a veure’l amb vísceres i ossos: “És això el que desitgem?”. El conductor intervé: “Una mica desagradable avui, no?”. “Potser sí”, li respon, “però és molt important que sapiguem controlar els nostres desitjos i obsessions i que no ens deixem portar per elles.”

A l’algú que està estirat al sofà se li han passat les ganes de descansar. S’aixeca i tanca la ràdio. Porta dos dies que no sap controlar-se un petit atac de nervis cada vegada que s’atura a la Plaça Major amb el portàtil obert per connectar-se a Internet i s’adona que el wifi promès falla. S’emprenya. I si algú li diu que el seu problema és que és d’una generació que ho ha tingut TOT, és capaç de fer rodar caps. Estem acostumats a obrir l’aixeta i que surti aigua. Sí. Però si algú confon això amb TOT és directament estúpid. Que les coses funcionin dóna la mateixa pau i serenitat que dóna menjar una taronja a mitges i no engolir-la sencera.

Torna a casa i es va acostant a una dona que porta sabates de taló i camina pel carrer de les Escrivanies. El soroll constant i agut dels seus passos és irritant, però de seguida es calma. Pensa que la dona és qui, irremeiablement, es passa tot el dia escoltant els seus passos. I se’n compadeix. Entra a l’escala i encén el llum a la tercera. A la primera mai ho aconsegueix. El contacte elèctric harmonitza amb la mà només quan s’apreta a una determinada intensitat. Amb el temps ja li prendrà la mida. Arriba just a posar la clau a la porta del pis abans no es tanqui el llum. Se li ha passat la petita pujada de nervis.

Prepara cuscús de la forma com li han assegurat que sempre queda bé, és a dir, amb els grans independents i saltejats. Elegants. Quan es mengen es té la mateixa sensació agradable que un nen petit experimenta amb un PetaZetas. S’ha passat d’aigua i acaba servint una massa amorfa de sèmola de blat. Li tornen a pujar lleugerament els nervis.

No pensa amb l’esquelet ni amb el psicòleg de la ràdio, però decideix que no és bo enrabiar-se per coses tan petites. El matí al mercat, una dependenta ha acomiadat una clienta marroquina amb un ‘gràcies’ en àrab. Potser la dentadura Queta es remou a la seva poltrona, però l’algú ha assaborit aquell petit moment. Càlid. I ha evitat portar-ho al terreny de la racionalitat. No ha volgut buscar-hi contradiccions ni ha volgut pensar amb l’ús social del català. L’endemà al matí a Catalunya Ràdio, un periodista retreu a l’Àlex Rigola que dirigeixi una obra de teatre de cinc hores quan en una entrevista havia dit que fer propostes de més de tres hores era un suïcidi. Rigola contesta amb tranquil·litat, i sense la mala llet de l’interlocutor, que “el món viu en la contradicció”. I l’algú troba a faltar aplaudiments enllaunats de fons.

Pel carrer de les Escrivanies es troba uns turistes que ha conegut a l’Estany, a Can Morgat, i que s’han emocionat quan els ha dit que s’havien creat unes llacunes que també podien visitar. Van amb xiruques, sense talons... Tot i això, els turistes ni l’atreuen ni els desitja però no sap perquè pensa amb el psicòleg de la ràdio i l’esquelet. No vol veure’ls amb ossos. Tampoc vol veure l’esquelet d’aquell altre que el dia després de mercat l’ha mirat sense dir res i amb cara (potser) d’un desig que (potser) podria ser correspost. No vol pas enterrar les obsessions i els desitjos. Tampoc controlar-les. I vol gaudir de les petites coses amb el màxim de naturalitat i sinceritat amb un mateix. Per això es rellegeix aquestes ratlles i s’emprenya. I pensa que una petita cosa que l’hauria fet feliç és evitar les bones paraules i escriure ‘prem un botó i a prendre pel cul l’emissora’ en la segona frase d’aquest text.